La Coctelera

throw Exception

Sobre las ideas

Categoría: La Veu

20 Octubre 2008

Preparats, llestos...ja !

Artículo aparecido en el periódico La Veu de L'Anoia el día 17 de octubre de 2008

Existeixen persones que volen situar-se en el cinc pelat, no busquen l’èxit, ni els interessa, no volen complicar-se l’existència ni malgastar-la buscant un resultat que no desitgen, no volen sobresortir sota els paràmetres de la nostra societat que critiquem però acceptem, i no tenen aquesta voluntat de ser competitius ni volen arribar a ser els millors. Tanmateix, crec que ens equivoquem en titllar-los de mediocres. Paradoxalment, la veritable mediocritat se situa en la voluntat de voler ser els millors. Tots volem ser els millors i per tant tots som mediocres en aquest aspecte. Competim per aconseguir uns objectius, els propis de la societat actual, principalment riquesa, fama, poder i altres bajanades. La majoria ofeguem aquests objectius en el nostre subconscient i no volem reconèixer-los, per exemple, podem dir que volem un cotxe o un pis nou i millor, però no ens agrada que ens diguin que volem ser més que el veí. A tots els àmbits de la societat, la competitivitat es basa en la mentida, disfressada d’especulació en el món financer, d’enganys en el món laboral, i moltes vegades simplement d’hipocresia. Avui, la crisi econòmica i l’enfonsament de l’economia de mercat són clarament dues conseqüències d’aquesta competitivitat salvatge basada en la mentida i l’especulació. La perversitat de la competitivitat radica no només als objectius sinó també als mitjans; especulo per ésser ric, sóc fals per ascendir a la meva empresa o menteixo per conservar el poder. Davant d’aquest panorama cada vegada més persones no volen competir amb ningú ni alimentar llurs vanitats, viuen sense cap afany d’ésser més rics, ni més poderosos, ni més famosos, simplement volen fer les coses bé. En aquesta difícil actitud resideix l’eina més poderosa per ser millor persona i no respecte als altres, sinó respecte a un mateix i alhora la millor persona possible que poder oferir als altres. La universalitat d’aquesta actitud obre la possibilitat de construir un altre món diferent i segurament millor. Us envejo.


servido por rafikis 2 comentarios compártelo

5 Octubre 2008

Fill d'Igualada

Artículo aparecido en el periódico La Veu de L'Anoia el día 3 de octubre de 2008

L’altre dia gairebé no el vaig reconèixer a la plaça de Cal Font. Caminava ràpid amb la mirada perduda en el buit del seu món. Els seus ulls estaven enfonsats en els ossos angulars de la cara desfigurada. Semblava un zombi pudorós lliscant com una serp entre joves amb serrell i wonderbrá a l’ús. Portava una bossa de plàstic igual que una adolescent porta la seva bossa estampada d’ossets molt tendres. Quelcom valuós portaria, potser ampolles de plàstic, quincalles o simplement merda. El seu cos, sense massa muscular, sospirava per obtenir aliment venal, la seva fam denotava tristor i mort. Trenta anys abans era tot vida, un nen feliç que jugava a la baldufa als carrers d’un barri amb nom de mare de deu, com molts barris miserablement obrers. Formava part del paisatge dels anys setanta, edificis malalts, bars bruts i carrers sense asfaltar com els somnis inacabats dels seus veïns emigrants, humils somnis i humils esperances posades en els seus fills. Va créixer a l’ombra d’aquesta ciutat, entre iguals i cotons per netejar les agulles del plaer i finalment, com una gota més, va caure en la freda terra de la desesperació. Va perdre tota il·lusió i ningú no el va estimar mai més. Ara el futur ja és realitat i es presenta cruel i inhòspit per a un supervivent entre perdedors morts i oblidats. A la seva ment no caben records infantils que puguin almenys tapar l’ansietat de la seva ànima. Em va mirar fugaçment però no em va reconèixer. M’hagués agradat dir-li que el recordava, parar el món i que tornés a néixer en un de nou, però ja era tard i ja no era aquell nen que jo recordava. Va esquivar a un jove amb corbata banquera que semblava molt preocupat, va enfilar el carrer Argent i va desaparèixer entre un riu d’igualadins, potser cap al seu cau, segurament cap a la mort. És fill d’aquesta ciutat, encara que ni preferit ni predilecte.

servido por rafikis sin comentarios compártelo


Sobre mí

Soy de Barcelona licenciado en Filosofía e Ingeniero Informático. Tengo dos hijos que no son ni envixos ni pelixos y una mujer muy guapa. Este blog se ha mudado a: http://www.rafamoya.com/

Fotos

rafikis todavía no ha subido ninguna foto.

¡Anímale a hacerlo!

Buscar

suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

¿Qué es esto?

Crea tu blog gratis en La Coctelera